Història del Desert de Cardó

Amb la consolidació de l’Orde del Carme a Espanya per Santa Teresa de Jesús, els religiosos es van dedicar a fundar nous monestirs i a organitzar una vida austera. Això incloïa la creació de deserts religiosos en llocs remots, on només hi anaven els religiosos que ho sol·licitaven. A principis del s. XVII, fra Jeroni de l’Assumpció, nou Prior de Tortosa, va demanar a fra Pau de Crist (Pere Pau Revull, nascut a Gavadà) que fundés un ermitori a la zona. Es va dirigir a la Serra de Tivissa per a buscar alguna zona idònia, però es va trobar _segons la tradició oral_ amb uns bandolers que, pensant que volien apressar-los, van acompanyar-lo fins a Cardó dient-li que allí si que hi havia bones terres. Aquesta sincronia seria la primera de les moltes que han acompanyat el Balneari i l’Ermitori de Cardó al llarg de la seva història i que ha fet que sempre hi hagués alguna persona que quedés encisada per la seva bellesa. Així va ser com Fra Pau de Crist, l’any 1605, prendria la decisió de construir un ermitori Carmelita a la Serra de Cardó. Les primeres edificacions del Desert de Sant Hilari de Cardó van ser obra de tres frares i un peó, que van adaptar una cova com a habitatge de fra Pau de Crist, coneguda avui com la cova del Fundador. El 1606, es va adquirir la vall i es va col·locar una làpida commemorativa a la capella, iniciant la construcció del convent i de les ermites, que es finançaven amb donacions d’adinerats de l’època, a canvi de pregàries per la seva salvació. Entre 1611 i 1626 es van construir 11 ermites, augmentant a 14 un segle després. Les primeres ermites incloïen la de Sant Bernat, Sant Josep, Sant Àngel Custodi, i altres. La guerra carlista i el decret de desamortització del 1836 van forçar l'abandonament del lloc, dispersant les pertinences dels monjos i deixant les terres sense ús comercial. El 1866, empresaris tortosins van convertir les ruïnes del monestir en un balneari, aprofitant les aigües mineromedicinals de la zona. Les dependències es van reedificar i el 1870, les terres adjacents ja eren propietat de José Monclús. Salvador Cabestany Gasol va adquirir la major part de les finques el 1872, transformant l'antiga església en un menjador i les cel·les en habitacions per als hostes. A finals del s. XIX, el balneari va guanyar gran popularitat. El 1899, Salvador Cabestany va impulsar una ampliació amb la construcció de l’edifici de Sant Salvador. El 1902 es va començar la construcció d’una nova carretera a Rasquera, augmentant els visitants gràcies a la nova estació de ferrocarril de Móra la Nova. Durant la Guerra Civil, el balneari va ser ocupat per les Brigades Internacionals i posteriorment per l’Exèrcit republicà, establint-hi una comandància i un hospital d’urgència. L’any 1940, Ricardo Viñas va reobrir el balneari, invertint en reformes com la construcció d’un nou menjador i la plaça dels lledoners. El balneari comptava amb enllumenat elèctric, pista de tennis, piscina, sala de cinema i sala de ball fins al seu abandonament el 1967. El 1974, Enric Nomen Borràs va adquirir la finca i va instal·lar una planta envasadora d’aigua. Posteriorment, Nestlé S.A., Abengoa S.A., i Leche Pascual van adquirir la propietat, iniciant transformacions del complex industrial, fins que el 2007 va cessar l’activitat embotelladora. En el decurs de l'any 2004, els propietaris del Balneari de Cardó (Leche Pascual) van iniciar un nou projecte: convertir la zona en un hotel/balneari de luxe. Es va materialitzar en un primer "Proyecto de consolidación, conservación y demoliciones de carácter urgente en el Balneario de Cardo". Els primers treballs es van iniciar aquell mateix any i van consistir en el sanejament de tota la zona i el desmuntatge de les teulades del complex.  Malhauradament els treballs es van aturar a finals d'aquell mateix any i a hores d'ara, encara no s'han reiniciat fet que ha provocat que el deteriorament dels edificis s'accelerés.