El sistema més utilitzat per a remuntar el riu és el de la sirga. El patró, situat a la popa, aguanta la corda anomenada sàgola o sirga que, passant per l'extrem superior del pal, acaba amb el sirgador. Cal molta alçada de pal per a salvar els canyars, els arbres de ribera i els altres obstacles que s'interposen entre el camí de la sirga i l'embarcació. Cal, a més, una gran longitud de corda per a passar pels nombrosos llocs en els quals el fons del riu obliga a passar per punts molt distants de la riba on és traçat el camí. “Quan la sirga es fa amb homes, cada un rep un nom especial: el de davant, anomenat daliner, s'ajuda amb un bastó anomenat dalí i es protegeix l'espatlla amb unes espatlleres de fusta. En el cas que hi hagi dos sirgadors, el segon s'anomena rerassaguer o zaguero; quan en són més, el tercer s'anomena nus d'ase i no s'ha registrat mai més de quatre sirgadors. Quan es fa servir un mul, aquest necessita d'un a dos homes perquè se'n cuidin. És una feina dura a causa dels camins dolents i de les canyes o arbusts que poblen les ribes” (Carreras Candi, 1993:317). Francesc Cost explica en el seu llibre Benifallet entre dos segles que “per poder sirgar, una de les coses imprescindibles que hi havia era que necessàriament, al llarg del riu i al mateix cantell de la riba, s'havia de respectar un caminet pel qual passaven els que feien la sirga, tant si eren persones com si eren animals. Els propietaris de les terres no hi podien posar cap impediment ni obstacle, i els llaguters tenien cura, pel compte que els tenia, de conservar-lo net.” El viatge riu amunt exigia el remolcament de llaguts. Per tant, com hem explicat, un matxo, i més antigament els sirgadors, estiraven el llagut pel camí de sirga. “El llagut s'aguantava per la gúmena, però per fer-lo avançar quan no hi havia prou corrent, perquè ho fes ella sola gràcies a la posició del timó hi havia unes barres llargues de fusta amb una puntera de ferro al final perquè no es gastessin: aleshores, els homes de més bona voluntat les agafaven, una davant i una altra al darrere; com que no hi havia cap llei que assenyalés qui les havia d'agafar, sempre hi havia algun viu que procurava escapar-se'n” (Francesc Cots, Benifallet entre dos segles).
El Pont del Llaguter és una estructura emblemàtica que va posar fi al pas de barca de Benifallet. La seva construcció va començar el 10 de maig de 1987, i va ser inaugurat el 23 de febrer de 1991. Aquest pont, amb una longitud de 231m, consta de tres arcs i està elegantment dissenyat en forma corba. Ara bé, si caminem fins al final d’aquest pont, trobarem el Monument al Llaguter. Aquesta obra, pintada per Clari, és un homenatge al treball i l’esforç dels darrers navegants de l’Ebre. Representa la memòria d’una època en què els llaguts trafegaven pel riu transportant mercaderies i persones. El Monument al Llaguter és un record viu de la importància històrica d’aquests vaixells en la vida fluvial de la regió.
Una escapada a Benifallet és una oportunitat única per connectar amb la natura i la història del nostre poble. Vine i gaudeix de tot el que t'ofereixen les Terres de l'Ebre.
